05 nov. Va de curt i va de llargs

Tots hem escoltat, algun cop, “sembla en Pepitu va de curt”. Oi que si?. Aquesta expressió s’utilitza quan a una persona li curtegen els pantalons i, sembla que va sorgir en temps de dificultats econòmiques que s’aprofitaven els pantalons de quan hom era més petit.

Actualment, dins del col·lectiu més jove, també veiem molts “Pepitus que van de curt” però, en aquest cas, es deu més a les tendències en la moda que no pas a la necessitat.

Un altre col·lectiu susceptible a fer de “Pepitu” és la gent gran. És de calaix que, a mesura que, anys empenyem, entre altres coses deixem de créixer en alçada per començar a encongir-nos notablement. I jo, feia temps que em preguntava que per quina regla metafísica era possible aquest fenomen.

Com pot ser que els pantalons vinguin més curts que la mateixa persona?. Si és la persona la que minva!!! Sortosament la meva mare, fa poc, em va donar una explicació que ha alleugerit notablement el meu dilema. Amb la parsimònia que la caracteritza em va dir: si nena, això és per la panxa. No veus que els hi creix la panxa i llavors es posen el cinturó per sobre i guaita … ja ho tens! Els pantalons els hi queden ben curts!.

Sí, és clar. Aquest pot ser un motiu, i, de fet, és un motiu ben clar!!!.

Generalment, aquest problema concret de curtejar, sol passar en persones, comcomentava, força joves o força grans, cadascuna per diferents causes però què passa quan el problema és a l’inrevés?. Americanes amb mànigues d’on, amb prou feines, surten els dits, camises amb llargades per sota, massa a sota, dels malucs o pantalons que s’arruguen i fan bosses a causa d’una allargada inadequada es transformen en tot un seguit de “codis” que emeten missatges de qui i de com som als ulls dels altres. En aquest cas et diré, que com a poc, la imatge que es transmet és d’inseguretat, abatiment, manca de netedat, poca seriositat i formalitat.

Així que, com que suposo que aquests no són els valors que desitjaves transmetre, et donaré algunes pautes que t’ajudaran a projectar una imatge, si més no, elegant. Per norma general hem de respectar les següents proporcions.

Americanes:

el llarg de l’americana sempre ha de tapar la bragueta del pantaló i per què sigui perfecte ha d’acabar on comença el dit gros de la mà amb els braços estirats al llarg del cos. Les mànigues comencen en el punt que uneix la clavícula, el braç i l’os de l’espatlla i han d’acabar en el canell, deixant que surti un dit, aproximadament, la camisa. Indiferentment del nombre de botons, sempre el botó principal hauria de caure a l’alçada del melic o lleugerament per sobre.

 

Camises:

Amb el botó del coll cordat ha d’haver-hi l’espai necessari per entrar un dit. La costura de l’espatlla haurà de coincidir amb el final de l’espatlla o lleugerament per sobre, mai per sota. La llargada adequada de les mànigues serà fins a la meitat de la mà amb el braç estirat i fins a l’os del canell amb el braç doblegat. La llargada de la camisa serà la suficient per què no surti del pantaló quan aixequem els braços i la justa per què no faci bosses dins del pantaló.

Corbates:

La corbata mai ha de sobre passar la línia del cinturó ni quedar per sobre del melic.

 

Pantalons:

La llargada adequada en un pantaló de vestir sempre serà, per darrere fins al taló de la sabata sense arribar a cobrir-lo i per davant just a tocar la sabata sense fer plecs. Normalment el camal del pantaló serà més llarg per darrere que per davant per tal de què quedin perfectes.

En realitat, el preu o la firma de la vestimenta no és el factor més important per que una peça es posi bé o molt bé. El que ens donarà l’elegància i part d’estil és,
sense dubte, que la peça s’adapti al nostre cos potenciant les nostres qualitats i això no serà possible si no tenim cura de les nostres proporcions i de fer els arranjaments necessaris per adaptar-la al nostre cos.

Així que ja saps, és millor “anar de vint-i-un botons” que no pas “semblar que vas a passar el Ridaura” .

Ens hi posem?